miércoles, 2 de febrero de 2011

Robert Christgau


Una de mis páginas de referencia -como buen neoyorquino que soy- es el Village Voice. Cuando ellos dicen que algo es guay, puedes apostar dinero a que el 90% de las veces lo es. La sección de música, Pazz and Jop, me ha dado bastantes alegrías: hace poco hicieron una encuesta entre varios críticos musicales para averiguar cuántos eran capaces de nombrar a todos los componentes de Wu Tang Clan. En serio, la prensa musical española está a años luz de la americana, no shit. Bien, pues el crítico musical Robert Christgau estuvo al cargo de la sección musical del Village Voice durante muchos años y también ha escrito en Playboy, Rolling Stone (sí, sí, lo sé), Creem o Spin. Artistas como Lou Reed o Sonic Youth han citado su nombre en una canción (lo correcto más bien sería decir que se cagaron en sus muertos en una canción) y es apreciado por su libro de reseñas "Consumer Guide", en el que los discos reciben una puntuación (aquí podeis ver el divertido baremo utilizado en el libro) y una breve reseña. Una de mis favoritas es ésta de "Ragged Glory", de Neil Young, en la que recrea un -imagino- ficticio diálogo entre vecinos:

"It's three o'clock in the fucking morning, will you turn that thing down? All I hear down here all night is thump-thump-thump-thump thump-thump-thump-thump--same fucking tempo, same fucking beat, on permanent repeat, you don't even have to walk over to the amplifier to start it up again, just galumph up and down in that stupid hippie pogo. Of course I love him too. I know the guitar is great. So what? This isn't the Beacon, goddamn it. It's my apartment."

No hace falta decir que, como en cualquier clasificación ordenada siguiendo parámetros estrictamente subjetivos, el criterio de Christgau es algunas veces discutible. Gran sorpresa, no? Pero aunque el criterio de Christgau no fuera fiable en un, digamos, 84% de los discos reseñados, aún y así valdría la pena leer sus comentarios. Lo mismo sucedía con Lester Bangs. Un tio de 68 años que es capaz de escribir sobre el último disco de The Roots, por ejemplo. Fan de la música africana desde principios de los años 80. Fue de los primeros críticos musicales en defender el hip hop o el riot grrl. Los únicos géneros musicales que no soporta son el heavy metal, art rock, progressive rock, bluegrass, gospel, el folk irlandés y el jazz fusión. No sé vosotros, pero yo me identifico totalmente con estas fobias. 
Si podeis leer en lengua inglesa pasaros por su página, no os arrepentireis.

5 comentarios:

Victor dijo...

Ei Manel,
Ets 90ero a tope, eh? Es nota en les fílies i fòbies...
Per la meva banda, mai he entès la fòbia de la vostre generació, en general, pels 80 ni pel rock progressiu i demés. Imagino que ve donada pel context. Fent una analogia, també conec gent que va crèixer els 80 i que associa guitarres acústiques amb cantautor "plomizo". Per mí, els 90 van ser molt pitjors que els 80 i els 70. De carrer.

I Dig Prog! Amb pinces, clar, coses com YES ho he intentat sense èxit però dintre del prog-rock hi ha força cosa que val bastant la pena: Desde força coses d'alemanya a tota a la gent de Canterbury (Soft Machine/Wyatt/Ayers...), el prog francès (Gong, Catherine Ribeiro, Pinhas, Magma, Catalogue...), el molt recomanable rock-in-opposition amb els Henry Cow, Univers Zêro etc...
De fet, crec que l'autèntic post-punk, el més atrevit, així com el primeríssim post-rock pre-dragon khan, són hereus de tot allò i de l'art rock, però considerant formes no-académiques.

Com suposo que deu incloure l'extreme metal dintre del heavy metal, també allà defensaria a segons qui...

I del que suposo que deu considerar art-rock no diguem. A vegades sembla que estigui penalitzat no seguir patrons...

Vaja, que no estic conforme amb les seves fòbies ni tampoc amb les teves! Jejeje

Victor dijo...

I, per acabar de dissentir i acabar a pedrades, Neil Young sempre m'ha fet una mandra... Sé que té material molt variat però vaig escoltar alguna cosa clàssica i, rien de rien, no som amics.

Manel dijo...

ei victor

no sé, jo vaig descobrir gran part de la música que escolto ara als 90s i ara mateix em costaria trobar grups que han fet tants discos bons com sonic youth, fugazi o unwound (per anomenar-ne només tres). això no m´impedeix escoltar músiques de totes les décades i estils, però si ens hem de posar en plan maximalista sí que et diré que m´agraden més els 90 que els 80s e inclús que els 70s. per exemple, en quant a hip hop gairebé tot el bon HH es va fer als 90s.

tema prog rock: sé que queda bé (no ho dic per tu, evidentment) dir que et molen soft machine i gong i king crimson i magma i henry cow, però jo salvaria molt poqueta cosa. és políticament incorrecta carregar-se soft machine i canterbury en general, però jo no tinc cap problema. ho vaig probar i definitvament prefereixo passar l´estona escoltant altres coses.

no cal dir que no es pot descartar que un grup sigui bo o dolent per la seva adscripció a un estil musical, però entenc el que vol dir el Christgau.

tema neil young: jo no li donaria masses voltes, la vida és molt curta com per esforçar-te en apreciar alguna cosa que de bones a primeres no et diu res.

gràcies pel feedback!

Victor dijo...

Però... per quins motius et costaria trobar ara grups que tinguessin discs tant bons com els grups que cites? Degut a que díficilment els arrelaràs tant amb tu o sigui perceptivament? O sigui motivat pel fet de que has crescut amb ells o degut a que creus que és un fet objectiu?

Per la meva banda, crec que grups com Polvo -el primer cas que m'ha vingut al cap com a prog-rockers de la generació indie- i molts grups de l'indie rock tenen menys recursos expressius que el prog-rock, post-punk o l'art-rock i demés...La seva paleta de colors està molt més limitada.

Sí que es cert que grups com Gong o Soft Machine tenen alguns discs decebidors però també tenen alguns destacables...No els defenestraria tant fàcilment. I també és un gust adquirit, a mí Henry Cow fa tres/quatre anys no m'entraven -degut a que vaig escoltar un amb la veu de Dagmar Krause- i ara els estic disfrutant bastant. No és el meu gènere preferit, ni molt menys, però crec que està vilipendiat injustament.

Salutacions!

Anónimo dijo...

Vaya! a mí sólo me han salido 4 así a bote pronto...supongo que si me hubiese esforzado quizás también GZA y RZA, pero los 8-9 ni de broma!