martes, 17 de julio de 2012

Ty Segall



Ty Segall
"Melted"
(Goner Records, 2010)

Con Ty Segall he ido lento, igual que me pasó con The Oh Sees. Uno activa su coraza anti-hypes y a veces se le escapan (por poco tiempo, eso sí) cosas como Ty Segall, The Oh Sees o -en su momento- Jay Reatard. Me puse con su último disco, el maravilloso "Slaughterhouse" (In The Red, 2012), y de ahí he ido tirando para atrás. "Melted" (2010) me tiene flotando. Un disco de sonido romo e imperfecto, con canciones de garage sesentero psicodélico (similar a Mudhoney, The Oh Sees, el Dan Melchior época Broke Revue). Un LP de impacto inmediato, de esos que huelen a sobaco y a tugurio mal iluminado.

Melted

1 comentario:

Anónimo dijo...

M'agrada molt Ty Segall, l'any passat vaig anar a un concert seu i va ser brutal. Sonava més a clàssics moderns com ara the Plimsouls que a garage de nova fornada. Tocava el doble de ràpid que en els discos. Res de grenyes greixoses; tupé, ulleres de sol i a rockejar. Hi havien unes 400 persones i no vaig veure a ningú que no ballés. Al final es va demadrar del tot i els tècnics van haver de desconnectar els altaveus. Potser va ser el concert que vaig disfrutar més l'any passat.
Per cert, al grup que portava hi havia en Mikal Cronin, que és el putu amo.